Increïble! Dos dies després que des d’aquest humil bloc expliquéssim quatre veritats sobre Xavier Roig, aquest escriu un darrer article (de comiat) a l’e-notícies. Segons ell, “Me’n vaig perquè crec que un diari (electrònic o no) en cap cas pot servir de plataforma per a la difamació efectuada de forma anònima, i menys per posar l’honorabilitat dels seus columnistes en entredit -ni que sigui mitjançant els comentaris (!) que envien els lectors-“. És veu que al senyor alguns dels comentaris (anònims) que es van penjar en el seu darrer article no li van agradar i prefereix deixar d’escriure-hi. Des de l’equip de redacció ens hem quedat estupefactes. El senyor Roig escriu de fa temps a l’e-notícies i de comentaris ofensius o no n’ha tingut sempre, com tots els articulistes. Quan va començar a escriure-hi ho sabia i, suposem, va acceptar aquesta “contrapartida”. Però ai l’as! Ara resulta que quan algú li fa un parell de preguntes i posa en dubte la seva coherència, el senyor s’enfada i ho deixa córrer. Suposem que algun dels comentaris al seu penúltim article li han fet mal i suposem que més que pel to és pel seu contingut, encara que ell ho disfressi amb atac de banyes per considerar que algú ha posat en dubte la seva honorabilitat.
Però anem a pams. Des de desERCmascarant volem deixar constància que nosaltres només vam posar a la llum fets verídics i objectius. O no?
O no és veritat que el van nomenar membre del consell d’administraciò de l’Agència de Patrocini i Mecenatge quan n’era el president el senyor Xavier Vendrell?
O no és veritat que s’hi va quedar quan ERC va ser expulsada i que encara hi és?
O no és veritat que ell cobra per aquesta feina?
I això que vam dir l’ofèn? Per què? Perquè vam dir que això no era coherent amb el que ell sempre defensava? O perquè allò que sempre ha criticat ara ho fa ell mateix? O no és ell l’autor de frases com “Ara, en aquesta nova etapa de resistència no em tornaran a entabanar, i escolliré millor els companys de viatge -l'experiència demostra que els enemics dels nostres enemics no són, necessàriament, amics” i que de companys de viatge com els que diu en té a
O potser l’ofèn que els sous dels mestres a qui tant critica siguin públics, com els dels funcionaris en general, els dels polítics i, fins i tot els dels directius de les grans multinacionals i, en canvi, el que cobra ell d’una empresa pública no ho sigui? És això? O és que no creu ell, tant liberal com és, que el que cobra d’una empresa pública, per un nomenament polític (el va nomenar el govern!) no ha de ser públic i transparent. O dirà allò tan suat que d’ell no depèn la publicitat d’aquest sou? I els principis?
I en darrer lloc i en resposta a la seva afirmació pòstuma: “Resulta que vivim en un país on està mal vist que un individu sigui membre del consell d’administració d’una empresa pública (encara que es financi amb recursos privats) i que, simultàniament, no llepi la mà als polítics que estan al poder”. Això que diu no està mal vist. Ho aplaudiríem si fos així. Però dubtem molt que ho sigui així perquè vostè és membre d’aquest consell d’administració perquè l’han nomenat aquests polítics que critica. Acceptaria aquest càrrec en un govern marxista, posem pel cas? O en aquest cas els seus principis no li permetrien? I això del finançament privat ho hauríem de saber si l’APM divulgués alguna memòria de les seves activitats i de la seva activitat econòmico-financera. Cosa que no fa. Un cop ho haguem vist, en podrem parlar...
I tot plegat sense voler ofendre. Nosaltres vam demanar-li coherència i dignitat. I vostè respon plegant veles. Hi té tot el dret, només faltaria, però no faci sentir culpables a la gent que ha expressat la seva opinió sobre aquest tema. Ho han (hem) fet amb comentaris anònims perquè aquestes són les regles del joc que vostè va acceptar jugar. O ara que s’ha vist “descobert” té una rabieta infantil i diu així no hi jugo? Les regles han canviat, potser? O són les mateixes de sempre?
Sincerament ni ens n’alegrem ni considerem que l’hem tombat. Sinó tot el contrari, estem atònits i en certa mesura tristos perquè no sabrem, de boca seva, mai la veritat de l’assumpte. I això sap greu. Què hi farem, però. Nosaltres seguirem!
